Revista Argot

La revista “ARGOT” ha estat, des del desembre de 1982, un mitjà de comunicació essencial entre els diferents sectors de la comunitat educativa. Com expressa el seu primer editorial “No descobrirem noves vies làcties, ni teoremes matemàtics moderns, ni poetes abandonats en l’oblit…. cerquem una participació entre tots els col·laboradors d’aquesta casa, sense distinció d’estatus, cursos, edats, aficions, etc.”.
Us animem a participar-hi!
Aquí teniu l’enllaç als exemplars de la revista des del 2010.  

EDITORIAL ARGOT 37, 2024

L’1 de juliol és la data en què el projecte de direcció es posa en marxa anualment en un centre educatiu, si bé la preparació del curs acadèmic que s’enceta l’1 de setembre es comença a gestar el mes de gener de l’any en curs. És just després de Reis quan les direccions comencen a anticipar com serà l’encaix d’un trencaclosques molt complex que donarà lloc a un nou curs acadèmic.  Hi ha, doncs, tres moments al llarg de l’any natural en què s’articula el modelatge ordenat de la gestió i funcionament del centre.

Cada any és diferent de l’anterior, igual que ho és cada dia que obrim l’institut. Els dies sempre comencen amb un ordre del dia clar, però el remolí d’esdeveniments que ocorren al miler de persones que circulem per l’Institut fan que s’hagin d’orquestrar procediments que, tot i assemblar-se molt a d’altres, sempre tenen una dosi de novetat respecte dels anteriors, la qual cosa implica flexibilitat i adaptació constant a casos i a persones. 

D’una banda parlem de planificació i de l’altra d’improvisació, dos conceptes que semblen incompatibles, però en el cas de la docència, ambdós van de bracet: la planificació és un exercici d’organització, i la improvisació, de creativitat planificada. L’experiència proveeix els docents de recursos per replantejar allò que havien ideat. El diàleg entre l’acció planificada i allò que emergeix de nou troben l’adequat equilibri en un espai que ha estat concebut per a la difusió del coneixement. 

Abans de l’informe PISA del 2023, que va remoure l’agenda educativa de Catalunya, la comunitat educativa ja feia anys que tenia evidències de la davallada de resultats en lectura i matemàtiques, i també de la baixada d’exigència de continguts, de la manca d’hàbits, de la baixa tolerància a la frustració, de la poca responsabilitat cap al propi aprenentatge, de l’augment de problemàtiques socials, o de la manca de reconeixement social de la feina del docent. 

Davant del terrabastall que va suposar l’informe, el departament d’Educació va tornar a implementar un pla de darrera hora, un pla que corroborava, una vegada més, que l’educació bàsica es redibuixa d’acord amb unes polítiques educatives atentes al curt termini i a la urgència. Necessitem un departament menys distret en actuacions immediates i precipitades, i més ocupat en les previsions a mitjà o llarg termini, en aquelles que impliquen un pensament estratègic del sistema. La percepció és que tot s’inicia i res es consolida. 

L’educació no s’improvisa, l’educació es planifica. Creiem que per capgirar la inèrcia negativa del sistema educatiu, cal un full de ruta clar, unes prioritats ben definides i l’assumpció de compromisos duradors en el temps per part de tots els agents que tenen relació amb els nens i els joves. L’educació és un bé públic que demana una responsabilitat col·lectiva.

Carme Hernández Rabanal, maig de 2024

EDITORIAL ARGOT 36, 2023

Quart i darrer any del primer mandat de direcció. En el trajecte d’aquests quatre anys ens hem creuat amb una pandèmia, amb canvis socials i econòmics transcendents, amb un incomptable nombre de situacions que hem hagut de tractar amb celeritat i decisió, però si hi ha un fet que ha destacat per sobre de tots, aquest és el ritme accelerat en què hem hagut de fer aquesta feina que en diem ensenyar. 

Acabàvem l’editorial del curs passat dient que “l’educació és una activitat lenta que demana profunditat i reflexió”. I seguim dient que en aquests temps que vivim, en què els esdeveniments s’atropellen, en què tot passa de pressa i on l’ara sembla que sigui el més important, voldríem treure el peu de l’accelerador per pair i poder redreçar un sistema que s’evidencia malmès i que necessita calma i seny. Calma entesa com “estat d’allò que està exempt d’agitació,  de presses”, i seny entès com a “ponderació mental”. 

El curs que estem a punt de tancar el començàvem sacsejats des del primer dia. Immersos en una crisi energètica de rècords històrics i amb una inflació disparada, donàvem la benvinguda a l’alumnat una setmana abans de l’habitual; deixàvem de pertànyer als Serveis Territorials de la Catalunya Central, per passar al Penedès; ens assabentàvem que caldria refer els horaris del professorat abans de l’1 de gener, estrenàvem dos nous decrets d’ordenació dels ensenyaments amb manuals d’instruccions incomplets i un calendari d’execució apressat; s’engegava un procés titllat d’únic i excepcional, d’estabilització docent per concurs de mèrits; sol·licitàvem  substituts per cobrir baixes laborals que, en alguns casos, no arribarien, per manca de docents a les borses, fins al mes d’abril; i escometíem una formació digital obligatòria que havia de justificar un finançament arribat d’Europa. Donàvem la benvinguda, doncs, a noves regles de joc i a noves condicions. 

Un nou curs d’institut sempre implica novetats, i aquestes sempre vénen acompanyades d’oportunitats, reptes, estímuls, però a la vista dels fets ocorreguts en els darrers mesos, notem que, després de la covid-19, que va provocar una gran crisi sanitària, hem entrat en una espiral pandèmica educativa d’una virulència aguda. Per si no en teníem prou, el mes de desembre va aparèixer el xat GPT, un model de llenguatge per intel·ligència artificial que permet crear continguts amb una facilitat suprema.  

Quan en un sistema educatiu s’introdueixen canvis, cal planificar-los amb antelació, informar els implicats convenientment i per les vies adequades, anticipar-ne les conseqüències i abocar prou recursos perquè centres i persones puguin funcionar de manera òptima. Ara bé, quan els canvis són imprevistos, accelerats, incessants i sense fil conductor, apareixen docents saturats, aules fatigades, famílies perplexes i una Educació al punt del col·lapse. Tota la comunitat educativa demana menys intel·ligència artificial i més intel·ligència natural, menys improvisació i més planificació. Volem creure que des de la situació actual, el camí només pot ser ascendent.

El viatge que iniciàvem el juliol de 2019 el començàvem encuriosits, amb una petita gran maleta, plena d’energia i entusiasme, amb unes ganes incansables d’aprendre, de descobrir, de conèixer. Seguim amb la mateixa actitud i coratge, amb la petita gran maleta de l’inici, amb un vast coneixement del que significa dirigir un centre de secundària i amb la convicció que l’educació, pilar de l’individu, cal cuidar-la com es mereix. El proper mes de juliol estrenem el segon mandat a la direcció. Ancorem els peus al terra del sentit comú, entenent aquest com la capacitat que té el més gran nombre de persones de discernir raonablement les coses.

Carme Hernández Rabanal, maig de 2023

EDITORIAL ARGOT 35, 2022

Tercer any de mandat i segon de pandèmia. Distrets amb la nova llei d’Educació, mirem una estona per la finestra i veiem estampats de verds, diàlegs de flors, aromes que passen de llampada, tot de colors i imatges que any rere any es reprodueixen incansablement. Descobrim somriures, ganyotes, rialles, expressions que han estat protegides durant 700 dies per unes mascaretes que ens han desdibuixat la fesomia i que han fet, en ocasions, de màscara. 

Repassant els editorials dels tres darrers anys, notem que, del juliol de 2019 ençà, els canvis han estat incessants, en tots els àmbits, en totes les esferes, en tots els nivells, i no només al nostre voltant més immediat, sinó a escala mundial. Som als anys 20 i, en verbalitzar aquest terme, sembla que ens situem un segle enrere, quan tot just s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, quan l’imperi rus esdevenia Unió soviètica, quan les dictadures s’estenien pel sud d’Europa, o quan els avantguardismes, el jazz, el tango o el xarleston triomfaven. 

Si ens aturem i rellegim el que acabem d’escriure, palesem que el ritme cíclic que apuntàvem més amunt es reprodueix a nivell històric. Als anys 20 del segle XXI, el mandatari rus, amb ínfules imperialistes, ataca un país veí, els discursos extremistes guanyen adeptes i aconsegueixen vots i llocs de poder, l’expressió artística i cultural es manifesta amb estils, tècniques o matèries impactants i la música es vesteix de mashup, rap o reggaeton. 

Estem d’acord que estem vivint temps remoguts, de turbulències i sotracs, alguns amb moltes similituds als produïts 100 anys enrere, i amb evidències d’haver après poc de les experiències anteriors: crisi sanitària, nova llei d’Educació, tensió geopolítica, reforma laboral, dependència energètica, emergència climàtica. Sobrevenen tots alhora i sotraguegen sense mercè tot allò que troben, estructures i persones. Aprenem? Desaprenem? La percepció és que aprenem, però potser no païm ni processem com caldria.  

A l’estació on hem parat a fer un mos, estem atents al que s’anuncia a les pantalles informatives. Les finestres pop-up mostren optatives, competències, flexibilitat, entorn sostenible, pau, justícia i coresponsabilitat, població i prosperitat… Aquestes finestres emergents, que apareixen i desapareixen, són útils i alhora invasives, i fan la funció per a la qual han estat creades, la de cridar l’atenció de l’usuari, del navegant, del viatger. Demanen una reacció ràpida, fins i tot irreflexiva. Però tots sabem que l’educació és una activitat lenta que demana profunditat i reflexió. Així que, sense perdre de vista aquesta proposició, pugem al vagó a l’hora convinguda. La calma i el seny ens il·lustraran el camí que pensem per als propers anys. 

Carme Hernández Rabanal, maig de 2022

EDITORIAL ARGOT 34, 2021

Meitat del trajecte: 730 dies recorreguts i 730 dies per endavant. Contents de veure que el comboi segueix avançant amb l’aforament complet, ple d’idees, ple d’entusiasme, ple d’aquell delit per construir moments únics que, un cop passats, es guardaran dins de calaixos de records especials, que seran tants com gent ens acompanya, tants com gent passa i passarà per l’Institut. 

En aquest curs que prevèiem intermitent, hem obert la finestra, hem deixat entrar el verd, l’aire, el sol, hem abraçat amb delectança  un entorn proper, hem dibuixat circuits de rodes i pedals, hem caminat amb aplom per senderes i corriols, hem enaltit el color lila, hem regat les amistats, cultivat els inter-, els intra-, els entre, els dins, en definitiva, hem bastit tantes escenografies com circumstàncies han concorregut. 

Entrades esgraonades, distància de seguretat, hidrogel, mascareta, ventilació, semestre, semipresencialitat, traçacovid, peceerra, quarantena, confinament, vacuna, pla d’obertura, pla de contingència, pla digital han estat conceptes que s’han acomodat sense resistència en el nostre vocabulari quotidià. Aquest és un exemple de com l’epidèmia ha sacsejat moltes estructures, i, de l’àmbit que ens ocupa, n’ha mudat el bastidor i remogut les peces. 

Ha estat necessari conciliar confinaments amb presencialitat, moblar interiors i exteriors, combinar el suport paper amb el digital, mixturar l’àudio i el vídeo, sincronitzar núvols, avenir temps i persones, teixir xarxes de treball, harmonitzar interessos i voluntats, i moltes altres accions que han revelat que els materials, recursos i dinàmiques que conformaven el nostre dia a dia s’estan bellugant i van donant forma a un nou model d’ensenyament-aprenentatge. 

Del diari de bord que tenim encetat i que anem escrivint a cada estació de la nostra línia, se’n desprèn dinamisme, ritme, animació, bellugueig, activitat. Ens emociona palesar com les i els camarades de viatge ens repensem a títol individual i col·lectiu, ens cuidem els uns als altres, fem camí cap a la transversalitat, encaixem amb passos ferms i calibrats les peces d’un mosaic divers, ens projectem cap endavant, publicitem de manera transparent qui som, què fem i cap a on anem. Amb aquest ànim i amb els ulls ben atents emprenem els propers tres-cents seixanta-cinc dies del nostre periple.  

Carme Hernández Rabanal, juny de 2021

EDITORIAL ARGOT 33, 2020

L’any 1 del cinquantenni iniciàvem un viatge amb un full de ruta llarg, mesurat, meditat, complex, i alhora conegut i detallat; l’estrenàvem amb vagues, reivindicacions, propostes educatives, mesures d’equitat, iniciatives de sostenibilitat, millores tecnològiques, atencions a la diversitat,… Amb el pas dels dies, tot s’anava encaixant en un projecte educatiu renovat i en unes actuacions diverses i mancomunades.  

Immersos en el segon trimestre de curs, i a punt d’estrenar el tercer, va arribar el 12 de març de 2020, dia en què, de manera improvisada i sobtada, tots els centres educatius vam haver de tancar portes. Una pandèmia global premia la palanca de fre, ens confinava a tots a casa i ens notificava que no en podríem tornar a sortir fins a nou avís.

S’aturava la quotidianitat i el moviment de portes enfora. La vida seguia, però, portes endins. El trajecte iniciat set mesos enrere havia de seguir, amb els mateixos projectes i els mateixos actors, però amb una mirada diferent. La pandèmia vírica s’expandia arreu del planeta i, des de casa, havíem de seguir fent camí sense treure el cap per la finestra.

Les hores que hauríem dedicat a mirar i modelar un paisatge conegut es van transformar en hores invertides a interpretar unes noves coordenades, a convertir uns mapes analògics en digitals, a assimilar unes noves rutines sanitàries, a, en definitiva, esculpir un paisatge online. La destinació del nostre tren no variava, però sí l’utillatge que utilitzaríem per arribar-hi.  Ens vam convertir, de sobte, en viatgers virtuals.

El centre va tornar a obrir tímidament el 2 de maig, conscients que miraríem el present i el futur immediat de manera més ordenada. Des del 12 de març, la virtualitat s’instal·lava de manera definitiva en el nostre dia a dia. Sabedors i convençuts que les dificultats són oportunitats per endreçar les disfuncions enquistades en el temps, vam prosseguir amb una feina intensiva amb la qual ateníem necessitats educatives i emocionals en circumstàncies extraordinàries. Ja projectàvem un nou escenari de treball i prioritzàvem l’important davant d’allò accessori.

La salut essent imperativa, ens obliga ara a plantejar l’educació de manera més eficient, coordinada i inclusiva. Les pandèmies són exigents i demanen una adaptació immediata a les regles de joc. La situació epidemiològica trigarà encara a estabilitzar-se, i és per aquest motiu que preveiem intermitències per al curs vinent, però dins el nostre necesser hi portem grans dosis de coratge, esforç i resolució. Orgullosos de comptar amb uns companys de vagó talentosos, motivats i ben avinguts, dissenyarem el millor itinerari per arribar a bon destí.

Carme Hernández Rabanal, juny de 2020

EDITORIAL ARGOT 32, 2019

Assumir la direcció d’un centre de 50 anys és una responsabilitat i alhora una oportunitat de poder endegar projectes de millora que se sumaran als realitzats per totes les direccions i claustres que ens han precedit. A títol personal és també l’oportunitat de poder retornar a l’Institut part d’allò que em va ensenyar com a estudiant durant quatre anys a la dècada dels 80. Recollim el relleu amb fermesa i compromís, conscients que comencem un viatge complex i apassionant.

Quan som joves, emprenem un vol il·lusionant cap a aquells llocs que ens captiven, que ens emocionen, que ens desperten inquietuds, que ens ensenyen com de plural, divers i atraient és el món que ens envolta. L’Institut és el primer lloc en què prenem consciència que aviat serem nosaltres mateixos qui comandarem la nostra vida, qui decidirem el rumb de les nostres accions. Arribat el moment d’iniciar el vol, marxem dels espais que ens han estatjat durant una temporada, tot deixant la porta d’entrada ajustada per si mai l’hem de tornar a obrir. I un cop encetat el nostre viatge, ens anem fent savis, madurs, experts. Aprenem que l’esforç, la constància, el respecte són valors que aquí, allà, abans, ara, demà fonamenten la nostra ruta.

El coneixement que adquirim i que ens ensenyen al llarg del recorregut va fent un pòsit intangible en les nostres ànimes i va ocupant espai immaterial a la maleta que viatja amb nosaltres. Arriba un dia en què en un dels indrets pels quals transitem s’hi atura un tren a destinació desconeguda, que convida els passatgers a pujar, a viure noves experiències. I és en aquesta estació on, amb la nostra petita gran maleta, plena d’energia i entusiasme, decidim comprar el bitllet. Pugem al tren amb aquelles ganes incansables d’aprendre, de descobrir, de conèixer. Un cop a dalt, busquem el lloc que ens deixarà tenir les millors vistes, que ens permetrà seguir omplint la nostra valisa de vivències personals i professionals irrepetibles, que ens mostrarà paratges engrescadors, que ens brindarà moments per parlar, per pensar, per reflexionar, per projectar…

Arriba l’hora de pujar-hi. El maquinista ja ho té tot a punt per posar en marxa el tren. Anem carregats d’aquell coratge que ens acuita a encarar una aventura magnífica i d’aquella curiositat que ens fa tenir els ulls ben oberts. El cap d’estació aixeca la bandera. Iniciem l’any 1 d’un nou cinquantenni amb la voluntat de participar en el progrés d’un projecte de present i de futur. Gràcies per acompanyar-me en aquest viatge. Llarga vida a l’Institut.

Carme Hernández Rabanal, maig de 2019